|
Montserrat, una muntanya
màgica, espectacular, misteriosa, imponent, majestuosa. Segurament
poques muntanyes al mont exerceixen tanta atracció i admiració.
Mites i llegendes en podem trobar per tot arreu del seu
perfil.
Sempre he pensat que per un
moment no voldria haver-la vist mai, tot just per tornar-la a
descobrir... i sentir el seu magnetisme desconegut altre cop.
Descobrir tot d’una la seva imatge serrada conta el
cel.
Hi hem passat molt bons
moments... caminant pels seus senders i corriols, grimpat per les
seves canals, repassat de a dalt fins a baix amb la bicicleta de
muntanya, rodat amb la moto per les seves carreteres mítiques, i
sobre tot, hi hem passat hores escalant entre les seves agulles i
parets..
Conjuntament amb el Santos,
ens hem enfilat per les més altes i verticals parets de Diables,
Aeri, Frares, el Cavall.... per les difícils de Sant Benet,
perdre’ns en el misteri i la soledat d’Agulles.... al
sol dels Pollegons o del Serrat dels Monjos, o dies més
desestressants per les fàcils parets de Gorros.
Aquest catxe és un tribut a
tantes hores de diversió que ens ha donat aquesta muntanya, i un
record per el nostre company Santos, que el Juliol del 2009 ens va
deixar de la manera que un amant de la natura i de la muntanya no
voldria mai. Un càncer ens va privar de la seva
companyia.
El trobem a
faltar.
Per compensar-ho, varem
escampar les seves cendres, just on ara i ha una placa
commemorativa, i a uns 10 metres on trobareu el catxe.
Per trobar el catxe, cal
agafar el Camí de les Bateries a sant Joan, una mica abans
d’arribar a l’ermita. Encara no heu caminat 200, 300m
pel Camí de les Bateries, així que es decideix a baixà (abans de
fer-ho), surt un petit corriol que us i porta en pocs metres.
Podreu gaudir d’una bona balconada, i observar el Baix
Llobregat, fins el mar... i si us gireu, la zona de les Magdalenes,
l’ermita de sant Joan i Sant Onofre. Un magnífic espectacle
per a gaudir.
|
|
Tan
innegable como que la separación no la forja el espacio,
es que la amistad no la rompe la distancia ni el tiempo.
Los caminos de la vida son caprichosos,
y acaban donde y cuando menos lo hemos pensado.
Nuestros caminos se entrecruzaron,
y el recuerdo de esos momentos,
se mantendrá siempre con nosotros.
Ahí donde estés…
estate al loro, para echarnos una cuerda cuando vayamos
nosotros.
¡NOS VEMOS!
|