Aquest itinerari es pot realitzar tant des de Celrà com anant contracorrent des de Bordils. En ambdós casos es gaudirà del cuidat paisatge agrari d’aquesta petita plana fèrtil de la vora el Ter, així com de la tranquil·la làmina d’aigua de la séquia.
Entre el 1748 i el 1750, l’hisendat Mateu de Vinyals de Flaçà, aconsegueix dues concessions per a l’aprofitament de les aigües del Ter, així com la construcció de dos molins, un a Campdorà i l’altre a Bordils.
La séquia és un exemple del desenvolupament de l’agricultura catalana del segle XVIII, la qual permeté regar terres desaprofitades fins llavors.
La resclosa construïda a l’altura de Campdorà desvia l’aigua del Ter per un rec mestre que passa per sota la línia del ferrocarril i la carretera de Palamós.
Es diu que a l’hora de fer neteja de la séquia, quan no s’hi feia passar aigua, el senyor Vinyals s’hi passejava per dins damunt d’un cavall. Després de superar el Congost el rec gros circula ja a cel obert per tot el seu recorregut.
La societat moderna, més industrial que pagesa, va abandonar en bona part els conreus tradicionals del regadiu (hortalisses, userdes i blat de moro), amb poca rendibilitat, però gràcies a la séquia s’ha pogut reconvertir i modernitzar el sector agrari amb l’extensió de vivers de plantes ornamentals, que avui en dia formen part del paisatge propi d’aquesta zona.
La gran quantitat de patrimoni associat a la séquia permet veure l’evolució de la societat i el territori en els darrers dos segles.
La séquia està plena de petits ponts i passeres, elements d’enginyeria hidràulica, o infraestructures més grans com el molí de Bordils, alhora que transcorre pels paisatges més humans de la zona, des del polígon industrial, l’àmbit agrari de l’entorn de la séquia, i els urbans dels pobles de Celrà i Bordils.
Aquest "pont" o passera s'ha creat per accedir a la porta d'obertura del rec.