La construcció del monestir es va iniciar en
1235. El nou monestir estava destinat a substituir el de Santa
Maria de la Bovera. que es trobava en dolentes condicions per falta
d'aigua. La comunitat, composta per vint-i-tres monges, es va
traslladar en 1249 sent la seva primera abadessa Agnès de
Guimerà. En 1267 la construcció estava ja
finalitzada. Va rebre diverses donacions, destacant la realitzada
en 1272 pel rei Jaime I que va finançar gran part de les
obres de construcció del claustre. La comunitat va estar
activa durant els segles XIV i XV. No es tenen notícies
sobre la procedència de les rendes del monestir ni si va
rebre donacions posteriors per part de la corona o la noblesa. En
1348 el monestir es va veure afectat per una epidèmia de
pesta que va delmar la comunitat. Una nova epidèmia va
assolar el monestir en 1403, quedant reduïda a la mare
abadessa, una mare priora, una sacristana i dues germanes. En 1589
el cenobi estava en completa decadència; contava
només amb tres monges, no disposava d'abadessa i
s'acumulaven els deutes. Francesc Oliver de Boteller, abat del
monestir de Poblet i visitador general de l'ordre del
Císter, va ordenar llavors que les religioses es
traslladessin al monestir de Santa Maria del Pedregal, localitzat
prop de Tárrega, el que va donar fi a la vida activa en
Vallsanta. Després de l'abandó de l'activitat
religiosa l'edifici va quedar en ruïnes. Queden visibles
alguns murs de l'església. És d'estil gòtic,
de nau única i tenia una longitud de 20,5 metres per 9,8
metres d'ample. Es creu que la construcció no va quedar
finalitzada i que faltava un dels murs. A més, mancava de
campanar i de cimborri. No queden restes del claustre i alguns
historiadors creuen que el claustre antic de Santes Creus correspon
al claustre de Vallsanta. No existeixen, no obstant això,
documents que ho acreditin.
|
La
construcción del monasterio se inició en 1235. El
nuevo monasterio estaba destinado a sustituir el de Santa Maria de la Bovera. que se
encontraba en malas condiciones por falta de agua. La comunidad,
compuesta por veintitrés monjas, se trasladó en 1249
siendo su primera abadesa Agnès de Guimerà. En 1267
la construcción estaba ya finalizada. Recibió
diversas donaciones, destacando la realizada en 1272 por el rey
Jaime I que financió gran
parte de las obras de construcción del claustro. La
comunidad estuvo activa durante los siglos XIV y
XV. No se
tienen noticias sobre la procedencia de las rentas del monasterio
ni si recibió donaciones posteriores por parte de la corona
o la nobleza. En 1348 el monasterio se vio afectado por una
epidemia de peste que
diezmó la comunidad. Una nueva epidemia asoló el
monasterio en 1403, quedando reducida a la madre abadesa, una madre
priora, una sacristana y dos hermanas. En 1589 el cenobio estaba en
completa decadencia; contaba sólo con tres monjas, no
disponía de abadesa y se acumulaban las deudas. Francesc
Oliver de Boteller, abad del monasterio de
Poblet y visitador general de la orden del
Císter, ordenó entonces que las religiosas se
trasladaran al monasterio de Santa Maria del Pedregal, localizado
cerca de Tárrega, lo que dio fin a la
vida activa en Vallsanta. Tras el abandono de la actividad
religiosa el edificio quedó en ruinas. Quedan visibles
algunos muros de la iglesia. Es de estilo gótico, de nave única y
tenía una longitud de 20,5 metros por 9,8 metros de ancho.
Se cree que la construcción no quedó finalizada y que
faltaba uno de los muros. Además, carecía de
campanario y de cimborrio. No quedan restos del
claustro y algunos historiadores creen que el claustro antiguo de
Santes Creus corresponde al claustro
de Vallsanta. No existen, sin embargo, documentos que lo
acrediten.
|