Veus eixa mar que abraça de
pol a pol la terra?
En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien,
pertot càntics de verges i música d’ocells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.
[...]
L’Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa,
del Pirineu, niu d’àligues, t’atraca als
penyalars,
dessota el cel més blau, darrera eix mur d’Europa,
i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars.
Per ço, de les riqueses lo déu en tu posaren
P = Quantes "e" hi ha en aqusta línia?
millor que el d’or de Colcos preuat velló hi trobaren,
a Homer dares l’Elíseu i a Salomó l’Ofir.
De l’Atlàntida al veure’t hereva, en son enterro
R = Quantes "o" hi ha en aquesta línia?
què importen a l’abella los trossos de ton gerro,
si, flor dels vinents segles, los quedes tu?— Mes ai!
Quan l’huracà amb ses ales remou lo negre abisme,
jo sento, entre el diàleg dels mars, sa fonda veu,
tètric gemec que encara li arrenca el cataclisme,
i a les terres que foren germanes crida: —Adéu!
[...]
|
|
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
S = Quantes "s" hi ha en aquesta línia?
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
T = Quantes "c" hi ha en aquesta línia?
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
|